Situem-nos. Vora el Desembre de 2007. Queden poc de 3 mesos i escaig per a les eleccions generals al parlament espanyol. Entre els dos principals partits estatals sembla, o millor, diuen, hi ha un empat tècnic i tots dos han expressat públicament el fet que, qui haurà de formar govern ha d'ésser el partit amb més nombre de vots. Bé, fotografiada l'escena que ens ve a sobre... quin paper jugarà CiU ?
Se'm fa clau, sigui quina sigui la seva decisió, per la estabilitat política de l'Estat i, de retruc, a Catalunya.
Presumiblement, CiU millorarà posicions a càrrec de ERC, que va obtenir el seus millors resultats fa quatre anys en certa manera degut a l'efecte 'Perpinyà' i l'allau de vots que va representar davant el linxament mediàtic i pol.lític de la dreta espanyola vers la figura d'en Carod. També pot passar factura a ERC el desgat d'estar dins el tripartit i l'última proposta del Sr. Mas vers la casa gran del catalanisme, on sembla que, de la nit al dia, se'ns ha transformat en sobiranista.
Així doncs, donant per suposat aquest trasvàs de vots, ERC perdrà molt del seu pes específic que ha tingut en la present legislatura al Congrés. La suma de diputats d'ERC i de IU-ICV deixarà de ser determinant per aconseguir que el futur govern fagi en bloc una política d'esquerres i que, fins i tot, no obtinguin la suma aritmètica, juntament amb el PSOE, per donar suport a la futurible investidura de ZP de president.
Si les eleccions les guanyen els socialistes (que en aquestes hores sembla el més probable) imagino voldran tenir una legislatura molt més tranquila que ho ha estat la present, o sigui, que no els titllin de pactar amb els separatistes.
Al acabar-se la legislatura sembla que les tensions territorials van desapareixent, Espanya no s'acaba de trencar, s'han trencat les negociacions amb ETA i en el plànol social, el PSOE a complert bona part de les seves promeses. Tot indica que, als socialistes espanyols els interessa molt buscar el suport dels, diguem-ne, nacionalistes moderats (CIU i PNV). Bàsicament per dues raons de pes : la primera és que ja hi han pactat en el passat i l'electorat espanyol ja comença a estar acostumat al paper de frontissa política que aquest partits permeten. I la segona, és que tan CIU com PNV són els aliats naturals del PP a l'ésser partits enquadrats entre els democratacristians i liberals. Si ets capaç de llevar-li al teu principal enemic polític tot tipus de possible aliança, l'enemic resta absolutament solitari, sense ajut. I crec que, en el present cas, el PP, ell solet, s'ha automarginat i pràcticament és inviable, ara per ara, estendre ponts de reconciliació amb les forces nacionalistes.
Si els socialistes són la força mes votada i els vots de CIU són imprescindibles, cal esbrinar si entraran a formar govern (govern de coalició amb carteres ministerials) o si optaran per donar suport a la legislatura des de fora.
Però el problema bàsic en l'encreuament de camins en que es troba CIU és la necessitat que té de tindre poder, com a partit nacionalista, en la seva pròpia nació. I tots sabem que no són ells els qui tallen el bacallà en aquests moments a Catalunya.
Què faria CIU formant part d'un govern de coalició a Madrid ? Demanar més finançament, més infraestructures, canvis en la legislació per afavorir els interessos dels catalans, exigir el traspàs de competències que marquen l'Estatut quan ells no hi són al govern de la Generalitat ?
Per a que es donés aquest cas CIU hauria de pactar prèviament amb el govern de la Generalitat un full de ruta a seguir. Però si pacta amb el triparit una determinada estratègia per portar a terme a Madrid, quin sentit té seguir fent oposició al Parlament de Catalunya ? I, sincerament, la idea de formar l'anomenada sociovergència em sembla disparatada tal com estan les coses, tot i que, de portar-se a terme seria una obra mestre de la enginyeria política, per tot el moviment de forces que comportaria.
Així doncs, segons el meu parer, queda descartada la idea de que CIU entri a formar part del govern central (ho sento molt pel Sr. Duran i Lleida). Amb tot i això, els partits polítics tenen la necessitat de mostrar als seus electors que són capaços de complir les seves promeses electorals o, si més no, en cas d'estar a l'oposició, vetllar de donar un discurs coherent amb els ideals expressats en campanya. I si CIU té, després de les eleccions, la possibilitat d'estar a primera fila però sense cremar-se, imagino optarà pel suport al govern socialista sense entrar-hi a formar-ne part.
Ara bé. Imaginem-nos per un moment que qui obté més vots a les eleccions és la dreta espanyola. (pels de punta només de pensar-hi).
Una dreta que els últims mesos ja no carrega contra Catalunya com ho feia anys enrera, que ja parla tan de l'Estatut (fins que comenci la campanya electoral), que ja no va a tantes manifestacions com ens té acostumats i crec (i no sóc malt pensat) que anhela que ETA fiqui algun mort damunt la taula abans de les eleccions després del trencament de la treva per treuren un redit polític. Si el PP guanya les eleccions en nombre de vots però no obté majoria absoluta, quin panorama se'ns presenta ?
Suplicaran a CIU (i també al PNV) que els donin suport per a formar govern. En cas d'acceptar i donar suport, com explicaria CIU al poble català aliar-se amb la dreta espanyola que en els darrers anys ha dit el que ha dit vers Catalunya, l'Estatut, el nacionalisme...? Com CIU podria tornar a ficar la pota com ho va fer en el seu dia donant suport a les pretencions d'Aznar de fer el trasvàssament de l'Ebre sense ser necessaris els seus vots (el PP tenia majoria absoluta) i que va passar-li factura electoralment ?
Tothom recorda l'última legislatura del 'Sr. del bigoti' i al nivell de crispació que va portar a terme. Qui vol tornar a la mateixa situació ? El Sr. Duran ?
Si el PP estigués en situació de governar aquesta seria la situació més favorable (i desitjable) per a CIU i els seus quadres polítics (no tan les bases del partit)dre de no ser les circunstàncies que ens envolten.
CIU tindria la possibilitat de donar suport al govern central de Rajoy, igualment dintre que fora, i tornar a rascar, palpar poder polític després de la seva petita travessa pel desert. Passaria a ésser un partit fort i respectat a Madrid i li permetria de fer una oposició forta i contundent al Parlament català amb l'ajut de l'insigne Sr. Cirera, i qui sap si, fins i tot, de Ciutadans.
Però aquí hi falta una peça força important del puzle. Que fem amb l'Estatut ? Sembla que tot depen del Tribunal Constitucional. Si l'Estatut no es toca (cosa totalment improbable) com podria CIU governar amb qui ha demonitzat tot aquest procés i, a més, té l'obligació de tirar-lo endavant (de forma restrictiva, obviament).
En cas contrari, amb un Estatut rebaixat per enèsima volta (ara pel Constitucional) com s'explicaria que l'artífex del pacte de l'Estatut amb en ZP (el Sr. Mas) podes arribar a acords amb el partit que ha tombat la llei refrendada pel poble català.
CIU no es pot permetre ser un partit d'oposició massa temps. Ha tingut el poder durant molts anys i, un cop fora d'ell, necessita imperiosament tornar-hi el més aviat possible. Si no rasca poder aviat es pot trobar a mig termini com part dels seus votants diguem-ne conservadors s'inclinen cap a la dreta (PP) i el vot nacionalista pot tendir a engreixar les files d'ERC. Fins i tot podria arribar el cas d'una possible trencadissa de la coalició CDC-UDC i part d'Unió juntament amb PP català acabar formant un partit conservador català (a la manera d'UPN de Nafarroa-Navarra) i quedar CDC com un petit partit de centre que podria ser fogatitsat per altres partits (política-ficció ? qui sap!!)
Tornarà CIU a cometre vells errors del passat o en cometrà de nous ? Friso per veure com queda el panorama després de les eleccions. Però tranquils, la campanya electoral torna a estar en mans del Sr. Madí i el fill del president Pujol, l'Oriol s'ha convertit en el nou portant-veu....
... pobre CIU, qui l'ha vist i qui la veu !!!
